[ Featuring Pascal Comelade ]
Jo mateixa m'havia enderrocat els fonaments,
El pensament i el llenguatge.
Vivia en un etern crit
Ple de solitud i fragmentació.
Llavors, amb tan poc sentit,
Em vaig sentir empesa
Per unes noves regles
Contra la puresa
I la bellesa que ens condemna.
Amb seny em canviares
Espina per rosa.
I és així com supero l'horitzó
Que m'entrebanca;
M'allibero d'un mal univers,
M'ordenes el caos
Perquè continua sent caos
Però amb un nou gest:
Provoques colors
En una vida feta de versos negres.
I a poc a poc em regales
Mots espontanis, feliços,
I a poc a poc
Em retalles l'infern,
M'hi enganxes el cel,
Fas volar clavells,
I per tu, i tu
Desperto de nou les meves lletres
Per estimar-me.
