Eren les tres de la matinada just quan va marxar.
L'olor que desprenia va inundar el meu replà.
No era una nit freda tot i ser mitjans de març.
Va dir adeu i amb un somriure es va esfumar.
I ja no sé què fa, la meva ombra s'amaga del mirall.
Amb la parsimònia del present, aquell moment aturmentat que torna i torna i mai no l'he oblidat.
Qui busca la raó és qui perd el cap, esclau d'una altra vida del passat.
Però trobaré un nou lloc per ser aquell qui soc.
Eren les 7 de la matinada quan vaig despertar i el so de la Gran Via em va confirmar que no havia estat al teu costat.
Amb la parsimònia del present, aquell moment aturmentat que torna i torna i mai no l'he oblidat.
Qui busca la raó és qui perd el cap, esclau d'una altra vida del passat.
Però trobaré un nou lloc per ser aquell qui soc.
Amb la parsimònia del present, aquell moment aturmentat que torna i torna i mai no l'he oblidat.
Qui busca la raó és qui perd el cap, esclau d'una altra vida del passat.
Però trobaré un nou lloc per ser aquell qui soc.